Humano – La tercera cançó de «el hilo invisible»
Aquest món va molt de pressa i, de vegades, ens oblidem del que és veritablement important: la nostra humanitat. El dia que una màquina tingui el seu primer dubte existencial, probablement desitjarà ésser humà. Nosaltres, en canvi, no sempre ho tenim present.
En el discurs final de la pel·lícula «El gran dictador» (1940), el geni i mestre Charles Chaplin escriu:
En aquest món hi ha lloc per a tots i la bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les armes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empès cap a les misèries i les matances.
Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa, sentim molt poc.
Més que màquines necessitem més humanitat. Més que intel·ligència, tenir bondat i dolçor.
No us lliureu a aquests que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, què dir i què sentir.
No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquina, amb cervells i cors de màquina.
Vosaltres no sou màquines, sou Homes.
Bon dimarts, família. Us volem